Com li podré explicar a na Petitacosa sense que pensi que sa mare va viure a l'edat del gel, que a la cantonada on ara hi ha una oficina de La Caixa hi havia, quan jo era una Cosespetites petitona, una botiga que feia olor a cafè acabat de moldre, Las Campanas, li deien a la botiga. I jo hi entrava de la mà de ma mare els dissabtes al matí, i m'agradava tant aquella olor que quan el meu pare va regalar-li a ma mare un molinet de moldre cafè elèctric em vaig sentir afortunada, perquè la mare ens deixava el paquet buid del cafè en gra perquè l'ensumassim fins que tot l'aroma s'estingís.
I també li explicaré, com si parlàs de l'edat mitjana, que hi havia a la barriada un establiment que anomenavem "sa lecheria" on hi compravem llet fresca i iogurts en envàs de vidre retornable. I com si fossim personatges d'una novel·la, algunes tardes anavem a buscar llet acabada de munyir a una vaqueria que es trobava al mig del camp; tornavem a casa amb la lletera plena, i sabiem que aquella nit tota la casa faria pudor a llet bollida tres vegades.
I se sorprendrà en saber que a la meva barriada hi havia carnisseries i xarcuteries, i "colmados" on feiem la compra de cada dia, i un estanc on compravem els fascicles de Félix Rodríguez de la Fuente i de Jacques Cousteau, amb un moix enorme (veritablement enorme) adormit damunt d'una cadira de corda, i on duiem les quinieles de paper carbó amb el nom i l'adreça escrits amb bona lletra.
Perquè tot canvia tan aviat, i a la vegada d'una forma tan paulatina, que ni ens adonam que la ciutat que vam conèixer ja no és la que era; han sortit semàfors a cada cantonada, i les taronges ens les venen plastificades i amb gust de plàstic també.
I tot això m'ha sorgit de les heures que m'habiten el cor perquè avui una càpsula de la maleïda màquina de cafè de la feina m'ha recordat l'aroma del cafè acabat de moldre.
De na Petitacosa, que va sorgir d'entre les heures que m'habiten el cor, he après que no importa a vegades semblar una mica cursi, que no importa si et veuen plorar per alguna cosa que els altres no poden entendre. I per si se m'oblida en algun moment, na Petitacosa és allà per recordar-me que cada minut de vida és un tresor, que, com deia el Petit Príncep, allò que és essencial és invisible als ulls, que encara que li hagi de comprar la roba al Carrefour sempre serà la meva princesa. Que per fer quelcom que surt del fons del cor, no cal demanar permís. Per això, amb el vostre permís o sense ell, seré cursi per primera vegada a la vida. Aquesta cançó és per a la meva Principesa.
